Indymedia La Plana: Centre de mitjans independent

Situació del procés de pau a Irlanda.
10 ANYS DE L´ACORD DE BELFAST

El 10 d’abril del 1998, després de mesos de converses entre el govern britànic, el govern irlandès, i els principals partits d’Irlanda del Nord, se signava l’Acord de Belfast o Acord de Divendres Sant. Enguany fa deu anys d’aquell moment històric que posava punt i final a 30 anys de conflicte armat al nord d’Irlanda. Per això recentment el tema està molt present en els mitjans de comunicació internacionals. Aportem ací un seguit de documents útils per a entendre millor el procés de pau a Irlanda, incloent versions divergents que creiem interessant contrastar, ja que com tots i totes sabem la versió oficial dels mitjans no sempre inclou la veu dels dissidents. Nosaltres, com a víctimes constants d’aquest tipus de censura, som conscients de la necessitat de fomentar la contrainformació en relació a tots els temes i de contrastar les diferents opinions dels protagonistes dels conflictes, com a pas imprescindible per a una opinió pròpia realment lliure.

Endavant-OSAN (Assemblea comarcal de La Plana)

Tot seguit els documents i dos enllaços d´interés:

-Documental “Diumenge a les cinc” (Canal 33) www.tvcatalunya.com/programa/119987558/El-documental

-Entrevista a l’INLA www.antorcha.org/comun/inla.htm

1.-Article d’Eoin O’Broin, escriptor i activista irlandès

2.-“Balanç del procés de pau irlandés, 10 anys després” (article de Liam O Ruairc)

3.-“La província de la inestabilitat permanent es ‘normalitza’” (article de Liam O Ruairc)

1.-ARTICLE D´EOIN Ó BROIN, escriptor i activista polític irlandès, en què fa un repàs dels últims deu anys a l’illa, marcats per la signatura, el 19 d’abril del 1998, de l’Acord de Belfast, també conegut com Acord de Divendres Sant.

Aquesta setmana marca el desè aniversari de la signatura de l’Acord de Belfast. Arreu d’Irlanda la gent reflexiona sobre els esdeveniments que van seguir l’Acord i el llarg i difícil procés de la seua implementació. Malgrat la manca de consens sobre aquests temes, l’Acord compta amb un recolzament polític gairebé universal a Irlanda i Gran Bretanya, un fet que té en ell mateix una importància històrica gens menyspreable.

Però, com hem arribat fins aquest punt? Quins van ser el factors que van fer possible l’Acord de Belfast?

La base del conflice a Irlanda ha sigut la negació de drets polítics, econòmics, culturals i socials per part de l’Estat britànic i els unionistes irlandesos. Durant la dècada de 1960 els nacionalistes del nord d’Irlanda van lluitar no violentament per la reforma de l’estat del nord. L’administració unionista de Belfast es va negar a aquesta reforma i va respondre a la Campanya pels Drets Civils amb policia i violència paramilitar. El Govern britànic va recolzar a l’administració política a Belfast i va mobilitzar l’exèrcit britànic. Radicalitzats per la intransigència dels estats i per la seua violència, una part de la Campanya pels Drets Civils va abandonar la demanda de reforma i es va integrar en l’IRA, en un intent per minar l’estat i buscar la reunificació del nord i el sud.

Durant la major part de la següent dècada i mitja, la dinàmica política del nord d’Irlanda va estar determinada per la confrontació militar entre l’Estat britànic i els republicans irlandesos. Ambdues parts van creure que la força militar podria exercir la pressió necessària per a aconseguir els seus respectius objectius- l’IRA buscant la retirada de l’Estat britànic d’Irlanda i l’Estat britànic buscant la derrota de l’IRA-.

Cap a mitjans dels 80 molts observadors van veure ja que el conflicte de baixa intensitat que s’estava desenvolupant en aquells moments podia continuar indefinidament sense que cap de les parts fóra capaç d’aconseguir la victòria militar o política. Un nou pensament va emergir, primer dins del Sinn Féin i després en el Govern irlandès del Fianna Fáil i en l’Social Democratic and Labour Party , que va buscar reemplaçar la confrontació militar per un procés de resolució. Gairebé una dècada de converses secretes entre republicans, nacionalistes i el Govern britànic es van seguir d’un canvi en l’estratègia del Govern britànic, allunyant-se de la contra-insurgència i la criminalització, i encaminant-la cap al diàleg i l’acord.

Els “alto al foc” de l’IRA al 1994 i 1996 van ser intents per part de l’organització per a crear l’espai en què pogueren donar-se el diàleg i l’acord. Amb l’elecció de Tony Blair a Londres i Bertie Ahern a Dublin, al 1997, es va obrir el camí per a les negociacions amb tots els partits.

L’objectiu de les negociacions era un acord general per a resoldre les causes socials, econòmiques, polítiques i culturals del conflicte.

Evidentment, ni l’Estat britànic ni els republicans irlandesos havien canviat les seues posicions polítiques. La qüestió era que en absència d’una victòria militar factible la lluita havia de canviar lògicament al terreny polític, inlcoent negociacions, mobilitzacions populars i conteses electorals. El resultat de qualsevol procés de negociació no pot dependre simplement de l’habilitat i les capacitats dels propis negociadors, sinó de la força que poden organitzar fora de les converses en forma de reforçament polític i electoral.

Acabat a l’abril de 1998, l’Acord de Belfast- o de Divendres Sant- era el primer acord inclusiu en la història anglo-irlandesa que implicava tots els partits polítics del nord d’Irlanda i els governs britànic i irlandès. El Democratic Unionist Party de Ian Paisley va decidir no ratificar l’Acord. No obstant, la gran majoria de la població d’Irlanda va donar suport a l’Acord en dos referèndums simultanis al nord i al sud.

La força de l’Acord rau en la naturalesa del procés negociador. Les converses van ser inclusives; tots els partits estaven allà i van participar sense condicions prèvies. Tots els temes estaven sobre la taula i cap partit podia negar el dret d’altres a posar elements a l’agenda. Les converses van estar presidides per una figura internacional independent dels protagonistes del conflicte. I les converses van tindre un termini final molt clar. També va resultar d’una importància clau el fet que, malgrat les seues diferents perspectives, tots els partits volien un acord.

El resultat final va ser, com en qualsevol procés de negociació, un compromís. Aquest compromís incloïa un nou parlament autònom a Belfast, noves institucions per al conjunt d’Irlanda, institucions per a facilitar el diàleg entre les gents d’Irlanda, Anglaterra, Escòcia i Gal•les, i mecanismes per a avançar en temes d’igualtat i drets humans. L’acord també incloïa disposicions per a l’alliberament de tots els presos polítics, la reforma radical de la Policia i el sistema judicial penal, el desarmament de les organitzacions il•legals armades i la retirada de les tropes britàniques.

Evidentment, el treball real va començar després que se signara l’Acord. Malgrat que els principis, els mecanismes i els objectius quedaven establerts a l’Acord, els detalls més menuts de la implementació es convertirien en el focus de considerables desacords polítics durant la següent dècada.

Per al Sinn Féin, el valor de l’Acord estava clar. A curt termini oferia l’alliberament dels presos republicans; donava als nacionalistes un poder real en el Govern del nord d’Irlanda alhora que contemplava mecanismes per a desenvolupar la integració institucional de tota Irlanda. A més, contenia temes de drets humans i igualtat cultural i ecnòmica. De manera rellevant, es mantenia una futura desmilitarització de la societat i la reforma del sistema judicial penal.

Evidentment, l’Acord no era una Irlanda unida, però era un avanç significatiu i proveïa d’una sèrie de punts a través dels quals els republicans, si teníem prou fortalesa política, podríem avançar cap a objectius polítics i socials més amplis.

En la dècada posterior a 1998 el Sinn Féin va incrementar la seua fortalesa política de manera espectacular. A dia d’avui representem el 26% de l’electorat al nord d’Irlanda i el 8% al sud. Mentre la nostra força política es va incrementar de manera significativa després de la signatura de l’Acord, el procés d’implementació va ser molt més lent, amb una oposició creixent per part dels unionistes. Encara que el DUP es va oposar a l’Acord al 1998, al 2006 havien canviat considerablement. Finalment van entrar en el procés durant una sèrie de negociacions al 2007, que van portar la restauració de les insitucions polítiques de Belfast i de tota Irlanda, alhora que uns acords finals sobre la reforma de la policia i el decomís dels arsenals de l’IRA.

En alguns sentits, deu anys després de la signatura de l’Acord, estem tan sols començant a afrontar seriosament les causes del conflicte. Malgrat que la qualitat de vida de la gent del nord a millorat considerablement, queda molt treball per fer. Com sempre, existeixen dificultats en l’horitzó. Però el que no es pot dubtar és que com a societat, el nord i el sud no només ens estem movent endavant, sinó que ens movem en una direcció que portarà una major integració de tot Irlanda, una democràcia local major i una major protecció institucional dels drets humans i culturals i de la igualtat econòmica.

Deu anys després està clar que l’Acord de Belfast encara conté un potencial considerable per a la reunificiació nacional. Però aquest potencial només pot esdevindre realitat si els republicans aconseguim incrementar el recolzament popular a favor de la democràcia nacional.

2.-BALANÇ DEL PROCÉS DE PAU IRLANDÉS, 10 ANYS DESPRÉS.

L’any 2008 marcarà deu anys des que es va signar l’Acord de Belfast. L’ocasió ofereix l’oportunitat d’examinar les raons a favor i en contra de l’Acord i en quin grau han superat la prova del temps. El paràmetres de l’Acord de Belfast van ser el resultat lògic del procés de pau. Gerry Adams proclama que el procés de pau va representar un moviment sísmic en la política de l’Estat britànic. “La política britànica a Irlanda ha canviat dràsticament…la política britànica consistia a reprimir el republicanisme; la política britànica durant l´última dècada, aproximadament, ha consistit a intentar trobar una manera d’integrar el republicanisme”(1) Una política d’exclusió era inútil i la única estratègia alternativa possible era una d’inclusió en el diàleg i en negociacions. El que no s’esmenta tan sovint és que “l’estratègia objectiva era incloure els republicans mentre s’excloïa el republicanisme” (2).

El preu a pagar per la inclusió dels republicans en les converses era l’exclusió del republicanisme. Això significa diàleg amb els líders i organitzacions republicanes però sobre la base d’una agenda política que exclou els objetius polítics del republicanisme. Un punt central dels objectius polítics del republicanisme era que no hi hauria un acord exclusivament intern (del nord), que el poble irlandés en el seu conjunt té el dret a l’autodeterminació i que no depèn de l’acceptació de la majoria del nord. Tot el procés de pau pot haver inclòs republicans, però des de la Declaració de Downing Street del 1993 fins al definitiu Acord de Belfast del 1998, sempre es va basar en l’alternativa britànica al republicanisme des de 1972: una solució interna (compartir el poder en l’assemblea del Nord, que inclou als nacionalistes) amb l’extrenalitat d’una dimensió irlandesa (institucions transfrontereres). Les llargues demandes republicanes no van ser mai un element seriós per als partits de les converses, cap d’elles apareix finalment a l’Acord de Belfast. Tot això ho va re-emfatitzar fa un parell de setmanes David Trimble: “Crucialment, des de molt aviat se’ls va deixar clar (als republicans) que hi havia condicions prèvies a un compromís oficial. Les condicions clau serien més tard formalitzades en la Declaració de Downing Street del 1993 com a final a la violència i compromís amb l’exclusivitat dels mitjans pacífics i democràtics. Igualment important va ser el compromís del govern amb el principi de consentiment i el seu rebuig a actuar com a persuasor d’una Irlanda unida, cosa que va prefigurar el resultat de les converses formals entre els partits, la triple estructura de les quals es definiria al març del 1991, i les decisions clau sobre el procediment les prendrien els partits al 1992 en absència del Sinn Féin. Quan el Sinn Féin va proclamar la interrupció de la seua campanya al 1994, el republicans estaven, a efectes pràctics, acceptant aquests paràmetres per a les converses” (3) La publicació recent dels diaris d’Alastair Cambel demostra que Blair li va deixar clar al lideratge Provisional que l’acord no es “comprometria explícitament a una Irlanda unida” i que “Adams estava d’acord” amb aquests paràmetres, encara que McGuinness pareix que tenia més reticències al respecte. (4)

La culminació d’aquest procés va ser la signatura de l’Acord de Belfast el 10 d’abril del 1998 i la subsegüent aprovació en dos referèndums el 22 de maig del 1998. Els defensors de l’Acord de Belfast argumenten que això va ser un acte d’autodeterminació, negociat lliurement i aprovat democràticament. Hi ha tres objeccions al repecte.

Primer, no es va “negociar lliurement” perquè va ser l’Estat britànic- no democràticament representatiu de cap territori irlandès- qui va determinar els paràmetres de les negociacions, restringint-los a aquells de la Declaració de Downing Street, el Document Marc i els Principis de Mitchell. El principi bàsic d’aquests document, al qual tots els participants en les futures negociacions s’hi havien d’adherir, era el principi del consentiment. Per tant, tots els participants en el procés s’havien de comprometre amb la partició abans que les converses començaren, cosa que de fet negava l’autodeterminació.

En segon lloc, el paquet polític oferit estava subordinat a l’aprovació per part de l’Estat britànic. L’acord de Belfast havia de ser aprovat i ratificat per Westminster abans de poder ser presentat al poble irlandès per a la seua acceptació o rebuig. Un poder extern tenia el poder de vetar la sobirania del poble irlandès, deixant de banda tota objecció que hi poguera haver. Les objeccions irlandeses, tant si apareixien com si no, eren insignificants per al govern britànic sota aquesta solució totalment antidemocràtica.

En tercer lloc, van haver-hi dos referèndums celebrats en dos estats diferents, amb objectius diferents, i amb conjunts de preguntes diferents. El fet que se celebraren simultàniament no els converteix en un únic esdeveniment i encara menys en un acte d’autodeterminació, sinó en un reafermament de la partició. Per aquestes tres raons, el fet que als referèndums hi participaren una gran majoria dels que poden votar en els sis comtats del nord (71%) i fins i tot més en els vint-i-sis comtats del sud (94.5%) no refuta el fet que hi va haver un dèficit democràtic en el procés global. A més, l’Acord de Belfast del 1998 va ser promogut mitjançant la “fabricació del consens”- com diria Chomsky- segons el qual un vot pel “No” volia dir un vot a favor de la violència i que un vot pel “Sí” era un vot per la pau, manipulant les enquestes d’opinió i relegant les veus dissidents als marges. “Estratègia Informativa”, un document del govern britànic escrit per Tom Kelly, ex-BBC i Director de Comunicacions de l’Oficina per a Irlanda del Nord en el moment de l’Acord, explica l’estratègia del govern per a aconseguir el resultat desitjat a través d’una increïble campanya de manipulació mediàtica dissenyada per a inundar Irlanda del Nord amb històries positives sobre l’acord de pau. (5) La campanya pel “Sí” també va incorporar la col•lqboració d’una de les més importants agències de publicitat, Saatchi & Saatchi, que van dissenyar la campanya de valles publicitàries gratuïtament. Saatchi & Saatchi tenia al seu currículum haver guanyat les eleccions del 1979 per al Partit Conservador Britànic, i haver marcat el projecte de Thatcher dels 80s. La manera com el Sinn Féin va abraçar l’Acord el 10 de maig del 1998 també és il•lustratiu: “Un primer congrés es va celebrar a mitjans d’abril però el clima d’opinió entre les bases era decididament hostil a l’acord i la seua inesperada peça central, una nova assemblea a Stormont. Una mostra d’opinions dels delegats mostrava que només un 44% estava a favor del pacte, molt per sota dels dos terços necessaris. De manera intel•ligent, el lideratge d’Adams es va mantindre al marge aquell dia. Un segon congrés es va celebrar tres setmanes després però aquesta vegada els delegats van descobrir en arribar que 27 coneguts presos de l’IRA, de presons irlandeses i britàniques, incloent el famós grup de Balcombe Street, havien estat alliberats de manera especial per a l’ocasió. L’efecte de la seua presència era recordar els delegats que si no encertaven a recolzar el pacte aquests presos tornarien a presó i s’hi passarien molts més anys. Com era d’esperar, l’Acord va ser aprovat perl 94.5% del congrés” (6). El fet que l’acord fóra aprovat per 331 contra 19 es deu també al fet que als crítics del procés dins del Sinn Féin no se’ls va permetre l’entrada al congrés.

La lògica, dinàmica i paràmetres del procés de pau es van combinar per a modelar un marc particionista que va servir per a predeterminar el tipus de resultat contra el que el republicanisme s’havia mantingut ferm durant molt de temps. L’Acord de Belfast del 1998 es resumeix en això: l’estat britànic ha repetit la seua declaració de Sunningdale de 1973, en què insistia en la seua presència en el Nord fins que una majoria d’aquest li demane la seua retirada; l’Estat britànic ha deixat clar que el vet unionista es mantindrà i ha enfortit l’ethos particionista subratllant aquest vet mitjançant la seua inclusió en la reformada constitució del Sud; l’estat britànic he eliminat qualsevol transició a una Irlanda unida negant-se a establir una data concreta- per molt distant en el futur que siga- en què abandonarà la seua presència a Irlanda. El fet és que els unionistes continuaran determinant quan el nord podrà unir-se a una Irlanda unida. Això representa el millor pacte que els unionistes podien guanyar. En paraules d’Anthony Blair, primer ministre britànic: “Això ofereix als unionistes tota demanda clau que han fet des de la partició fa vuitanta anys…el principi de consentiment, no al canvi en la condició insitucional d’Irlanda del Nord sense el consentiment de la majoria de la gent, queda establert. La constitució irlandesa s’ha reformat…una assemblea autonòmica i un govern per a Irlanda del Nord estan llestos per a començar a funcionar. La primera vagada que vaig visitar Irlanda del Nord com a Primer Ministre, aquestes demandes me les van presentar com allò que els unionistes realment necessitaven. Totes elles les he aconseguit” (7) Sense posar fi a la partició, sense cap declaració britànica d’intencions de retirar-se, sense una Irlanda unida, el resultat del procés de pau no té cap contingut republicà reconeixible. És un “caramel particionista”.

El moviment Provisional proclama que l’Acord de Belfast no representa una derrota per al republicanisme. Danny Morrison, antic director de publicitat del Sinn Féin, afirma que ni els britànics podien derrotar l’IRA, ni l’IRA podia derrotar els britànics, així que l’IRA no va guanyar però tampoc no va perdre (8). Això és demostrablement fals. “L’objectiu polític de l’IRA Provisional era aconseguir una declaració d’intencions de retirada per part dels britànics: va fracassar. L’objectiu de l’estat britànic era forçar l’IRA Provisional a acceptar- i després respondre amb una lògica estratègica nova- que no abandonaria Irlanda sense el constentiment de la majoria de la gent del Nord. Ho va aconseguir” (9) El moviment Provisional proclama que l’Acord de Belfast no representa una derrota sinó un compromís raonable. Gerry Adams va dir que era “un compromís hostòric entre el nacionalisme i l’unionisme” (10). El problema no és tant si és un compromís o no com el fet que és un mal compromís (11). Primer perquè va ser el nacionalisme i el republicanisme el que es va comprometre principalment. Danny Morrison ens recorda que entre “les pastilles amargues que els republicans es van haver d’empassar” hi ha: “l’eliminació dels articles 2 i 3 de la constitució irlandesa (la reivindicació terrirorial sobre el nord); el retorn de l’Assemblea del Nord; l’abandó per part del Sinn Féin de la seua política tradicional abstencionista; dependència de les comissions elegides pel govern britànic sobre igualtat i drets humans i sobre el futur de la policia; i el reconeixement implícit del principi del consentiment unionista sobre la qüestió constitucional” (12). També afegeix: “Els republicans seuen en una assemblea que mai no vam voler. El govern britànic mai no ha delcarat cap intenció de retirada. Encara hi ha una forta presència militar britànica en algunes àrees nacionalistes. La policia no s’ha reformat. Els temes de justícia i igualtat encara no s’han resolt” (13)

Per a fer-nos una idea de com de poc han cedit els unionistes- i per contra, quant han cedit els republicans- només ho hem de veure a través del següent prisma: “Si, per exemple, a través de l’Acord de Divendres Sant, els unionistes hagueren signat per una declaració d’intencions britànica sobre la seua retirada del Nord, per una declaració per part de Dublin de la seua intenció d’annexionar-se els sis comtats, cap quantitat de jocs de paraules i casuística haguera permés que un resultat com aquest fóra considerat quelcom altre que una rotunda derrota. Poca consolació hagueren obtingut d’una victòria en matèries com mantindre el RUC intacte o els presos a la presó. L’unionisme hauria perdut la gran qüestió filosòfica del consentiment” (14) Sembla més un Versalles republicà que un honorable compormís. Malgrat tot l’escepticisme unionista sobre l’Acord de Belfast “els unionistes han guanyat, simplement no ho saben” (15). Els unionistes van guanyar la gran qüestió filosòfica. A canvi de les concessions unionistes sobre el poder compartit i la dimensió irlandesa, el nacionalisme i el republicanisme provisional han signat explícitament el reconeixement que no hi pot haver un punt i final a la unió sense el consentiment de la majoria d’Irlanda del Nord, i que és legítim que aquest consentiment es mantinga si és el punt de vista de la majora. “El senyor Trimble creu que qualsevol nacionalista o republicà que, acceptant el principi de consentiment, entre a formar part de les estructures governamentals de l’estat britànic, és- no importa quines siguen les seues aspiracions reals a llarg termini- estructuralment un unionista” (16)

Aquesta és la raó per la qual el canvi en la posició del Provisionals va molt més enllà del que reconeix Adams: “Reconec, calrament, que l’Acord de Divendres Sant és un compromís, una acomodació, no podria ser res més. Aquests moviments sísmics en la teologia republicana, si es pot fer servir aquesta paraula, van servir per a aconseguir una solució negociada…I argumentar explícitament per una solució negociada vol dir que estàs preperat per a conformar-te amb menys del que eren els teus objectius del moment. Però el nostre objectiu d’una Irlanda unida es manté i continuem amb altres maneres de lluita intentant aconseguir-ho”. El moviment Provisional ha anat molt més enllà d’un “compromís”, una “acomodació” o una “solució negociada”. “ En acceptar el principi de consentiment contingut en l’Acord, acceptant que Irlanda del Nord es mantindrà, per dret, part del Regne Unit fins que una majoria de la gent dels sis comtats desitge el contrari, el Sinn Féin s’ha desfet de la idea que forma el centre de la seua tradició i que va representar la justificació per a la moralitat política de la seua campanya, i de fet l’existència, de l’IRA” (17)

El Moviment Republicà argumenta que l’Acord de Belfast té una dinàmica progresiva, ja que pot proporcionar els mecanismes transicionals per a la unitat d’Irlanda abans del 2016, en el centenari de l’Alçament de Setmana Santa (18). Segons Gerry Adams, acceptant l’Acord de Belfast el moviment Provisional estava entrant en una “nova fase de la lluita” mentre que l’Acord “no és una solució final, és la base per a avançar”, “es podria convertir en una etapa de transició cap a la reunificació” (19). Així, la moció ratificada oficialment pel partit en el seu Congrés del 1998 deia: “El document de l’Acord de Divendres Sant no és un acord polític. Si el mirem en el context de la nostra estratègia, tàctiques i objectius, el document de Divendres Sant és la base per al progrés i l’avanç de la nostra lluita. És una altra fita en la carretera cap a la pau (…) La base per a donar impuls als nostres objectius nationals i democràtics. En resum, ens permet posar la nostra lluita en un una nova fase potencialment més productiva” (20). Això descansa en dos grups d’arguments:

En termes negatius, els Provisionals argumenten que debilita la Unió així com als unionistes. Gerry Adams va dir que gràcies a l’Acord de Belfast, ja no quedava cap resta de legislació per a mantindre Irlanda del nord com a part del Regne Unit, amb l’eliminació per part del govern britànic de la secció 75 de l’Acta de Govern d’Irlanda de l’any 1920. Per a Adams, gràcies a l’Acord, “el que s’ha eliminat és el vet. L’Acta de Govern d’Irlanda del 1920 li va donar el vet clar i succint a l’unionisme. El que tenim ara és gairebé, des del punt de vista britànic, una parella decidint que es divorciaran”. No obstant, els canvis en l’Acta de Govern d’Irlanda del 1920 són “legalment insignificants”, més aviat reconstrueixen la sobirania britànica (21). Trimble, que en sap de qüestions legals, des del principi va subratllar que la legislació que regula el lloc d’Irlanda del Nord en el Regne Unit és l’Acta d’Unió del 1800 i l’Acta constitucional del 1973, per tant l’eliminació de la Secció 75 de l’Acta de Govern del 1920 no té cap significat legal.(22) Legalment, l’Acord no canvia la balança de forces contitucionals cap a la reunificació. L’únic canvi constitucional significatiu va en la direcció contrària, l’estat britànic reté la sobirania sobre el nord i el principi del consentiment és reconegut, mentre els articles 2 i 3 de la constitució irlandesa han estat eliminats. Gràcies al marc de l’Acord de Belfast, és el govern de Dublin, no el britànic, qui ha eliminat la seua reivindicació jurisdiccional, deixant Irlanda del Nord dins del Regne Unit. “No hi haurà cap qüestió d’un ministre d’assumptes exteriors irlandès reiterant la continuïtat de la sobirania irlandesa sobre el nord, com va fer Dick Spring en els dies deprés de l’Acord Anglo-Irlandès del 1985” (23). En paraules del Primer Ministra Blair, l’acord “no és un camí relliscós cap a una Irlanda unida. El govern no actuarà per a persuadir en pro de la unitat” (24). I pel que fa a l’afebliment del unionistes, la realitat evidencia la direcció contrària. Per al DUP, el lloc d’Irlanda del nord en el Regne Unit s’ha enfortit. “Jo no he canviat el meu unionisme, la unió del Nord d’Irlanda amb el Regne Unit, tinc la convicció que és avui més forta que mai”, va declarar Paisley en el seu discurs inaugural com a Primer Ministre. (25) El DUP creu que ha garantit els interessos del unionistes en forçar el moviment Provisional a “transformar-se i conformar-se”, utilitzant una expressió de Peter Robinson, membre del parlament (26). L’UVF va declarar que la raó per la qual havia decidit retirar-se de la seua activitat era perquè “la qüestió constitucional està per fi fermament assentada” ja que “el principi de consentiment ha estat fermament establert i…la Unió està segura”. L’organització també “accepta com a significatiu el suport del moviment republicà majoritari al status quo contitucional” (27)

En termes postitius, segons Mitchel McLaughlin: “Hi ha canvis demogràfics, polítics, socials i econòmics importants, que apunten inqüesitonablement en una direcció, cap al suport a una Irlanda unida” (28) Però apunten realment aquests canvis en aquesta direcció? El primer argument és que la demografia demostra que els catòlics prompte seran una posició majoritària al Nord i que votaran per una Irlanda unida tan prompte com puguen. (Irònicament al 1981 l’IRA va matar a Derry a una jove mare que recollia formularis del cens) La partició suposadament s’acabarà quan els catòlics aconseguisquen la màgica quantitat del 51% de la població del Nord. Però la idea que una Irlanda unida es podria aconseguir mitjançant el canvi demogràfic ha sigut altament disputada i qüestionada per les estadístiques del cens més recent (2001) (29). Podrien passar dècades abans que les dues comunitats s’igualen numèricament i abans que això es traduïsca en vots. A més, l’estudi ‘Life and Times’ va demostrar que el 85% del protestants i el 22% dels catòlics recolzen una Irlanda del Nord part del Regne Unit. En part a causa d’això, fonts del govern irlandès han declarat que no esperen que la condició constitucional d’Irlanda del Nord es torne a tractar de nou durant “20 o 25 anys”. L’opinió de l’administració de Dublin arriba després que el Secretari d’Estat Peter Hain li diguera al periòdic News Letter “Crec que, en aquest sentit, la qüestió constitucional està aparcada” (30).

El segon argument és que el desenvolupament d’una economia integrada irlandesa crearà una dinàmica cap a la unificació i per tant farà de la partició quelcom innecessari. Peter Hain, el Secretari d’Estat per a Irlanda del Nord, va fer el següent comentari basant-se en l’argument de l’economia irlandesa integrada com a pas cap a una Irlanda unida: “La interpretació que això és una espècie de cavall de Troia cap a la Irlanda unida és 100% errònia” (31). Els canvis econòmics, per ells sols, no aboliran la frontera més que el desenvolupament de l’economia Benelux va fusionar els tres països. Hain diu: “Això no té res a veure amb el futur constitucional, que està totalment apart i depen dels vots de la gent, que és el que han decidit a través del referèndum que va ratificar l’Acord de Divendres Sant; així que la frontera existeix constitucionalment, però no en termes econòmics; en termes econòmics es tracta de cooperar transfrontererament i fer ús dels millors amics a una banda o altra”. Com a exemple, Hain feia referència als comtats de Derry i Donegal. Responia als interessos d’ambós estar units econòmicament i amb objectius de negoci. La deslocalizacio de la ruta Shannon-Heathrow d’Aer Lingus cap a Belfast al 2007, perquè el personal d’allà rebria menys salari i menys prestacions que els seus col•legues de la Rapública, també demostra que la frontera es pot aprofitar com a intrument de competència econòmica més que d’unificació. I en canvi, “la separació constitucional es mantindrà a menys que la gent decidisca el contrari” (32).

El tercer argument és que el desenvolupament d’institucions transfrontereres generarà una dinàmica polítca conduent a la unificació. Els aparells transfronterers no poden i no portaran a la reunificació i al final de la dominació britànica. En el seu comunicat del 30 de setembre de 2000, Martin Mansergh, conseller sobre el Nord en tres administracions consecutives dels 26 comtats, declarava: “no hi ha cap evidència, no parlem d’inevitabilitat, per la meua experiència internacional, que la cooperació limitada transfronterera necessàriament conduïsca a la unificació política”. Aquest tipus d’institucions han existit durant dècades i no ens han apropat a una Irlanda unida” (33)

El fet que l’Acord no és transicional i que l’estratègia republicana ja no està dissenyada per a desestabilitzar un estat del nord que podria tindre el potencial per a crear estructures transicionals es pot deduir del següent intercanvi al 2000 entre Frank Millar, del periòdic Irish Times, i Gerry Adams sobre la qüestió de Peter Mandelson i la seua suspensió de l’Assemblea de Stormont.

Millar: “No va tindre el fet de la suspensió les seues arrels en la legislació que estableix l’Assemblea autonòmica sempre subjecta a l’autoritat de la Corona Britànica?”

Adams: “Ah, sí, i en termes de realpolitik ho hem acceptat completament, és obvi, la partició encara existeix, la jurisdicció britànica encara existeix”.

Millar: “Es basa aquest procés de pau en una reconciliació amb els unionistes, acceptant els paràmetres constitucionals existents fins que arribe un dia en què hi haja el cosentiment per a canviar-los? O és el veritable joc del Sinn Féin- lluita per altres vies- desestabilitzar Irlanda del Nord i demostrar que és irreformable?”

Adams: “No, no és aquest el cas, aquest segon escenari no és el cas” (34)
Clarament, i ells mateixos aixó ho declaren, el Sinn Féin ja no té cap intenció de desestabilitzar l’estat del nord i només busquen administrar-lo. En conseqüència, tots els principis bàsics del republicanisme tradicional i del republicanisme Provisional han estat dissolts. En fer que els acords de Belfast i de St Andrews funcionen, els provisionals “estan treballant amb les mateixes institucions i acomodaments que ells mateixos van treballar per a desintegrar fa més de 30 anys i que es negaven a acceptar fins fa poc.

També admeten que la política, anàlisi i perspectiva del SDLP durant tot aquest temps eren els correctes” va declarar John Hume (35) “Ha de quedar clar que el que estan fent és implementar les polítiques que l’SDLP ha perseguit constantment. L’Acord de Divendres Sant, també en gran mesura negociat per l’SDLP és idèntic a Sunningdale” afegeix (36) L’acord de Belfast i el posterior acord de St Andrew són “Sunningdale per a aprenents lents”, seguint la famosa frase de Seamus Mallon (37) Al desembre del 1973, l’SDLP i l’Ulster Unionist Party van signar l’acord de Sunningdale- un acord que suposadament donava als partits polítics d’Irlanda del Nord molt del que després se’ls oferiria a l’Acord de Belfast del 1998. Segons Sunningdale, el poder de la província hauria de ser compartit per l’executiu d’Irlanda del Nord, amb ministres de les dues comunitats, nacionalista i unionista, i es creava el transfronterer Consell d’Irlanda per a estimular la cooperació amb la República. Això enceta la qüestió sobre si la campanya de l’IRA, entre el seu rebuig de l’Acord de Sunningdale del 1973 i l’Acord de Belfast del 1998 tenia cap justificació, ja que, objectivament parlant, no hi ha gaire progrés cap als objectius republicans si comparem els continguts de Sunningdale i el seu executiu compartit amb els continguts de l’Acord de Belfast.

La justificació d’Adams per a la persistència de la lluita armada fins als 90 era que no hi havia cap alternativa. “La lluita armada estava justificada en el context de l’ocupació britànica i en absència de cap via endavant alternativa. Un cop tens una via alternativa la lluita armada es fa innecessària. I això és el que precisament va passar en la situació d’aquí” Si l’alternativa a què fa referència és el procés de pau, els acords de Belfast i St Andrew, els paràmetres d’aquests ja estaven presents al 1973 i per tant hi havia poca justificació per a la lluita armada. Davant la similar naturalesa dels dos acords, com justifiquen els republicans no haver acceptat els termes oferits a Sunningdale 25 anys abans? Gerry Adams respon: “Crec que hi havia diferències substantives i substancials…en termes de detalls, de requeriments institucionals i d’altres tipus, de l’estatus de la constitució, en l’agenda per la igualtat, i més particularment en la naturalesa inclusiva de procés actual, hi ha hagut diferències de pes entre el que es va oferir al ’74 i el que hem negociat més recentment… Els detalls, les garanties, els mecanismes interdepenents de l’Acord de Divendres Sant- estem parlant de legislació basada en drets, del tema de la igualtat, la secció 75 és clau i impregna cada clàusula de l’acord de Divendres Sant- estan molt per davant del que s’oferia a Sunningdale”. No obtant, això és podria debatre. Per exemple, Austin Currie, ministre a l’executiu compartit del 1974, creu que en realitat l’acord de Sunningdale era un tracte millor per als nacionalistes que l’Acord de Belfast, i que per tant els Provisionals finalment han acceptat menys del que l’SDLP va aconseguir al 1973 (38). Si Austin Currie té raó, llavors els Republicans s’haurien equivocat en rebutjar Sunningdale i acceptar l’Acord de Belfast. “En els anys que els separen, van morir 2.000 persones. Ens hem de preguntar per a què?” (39). “Recentment, el Primer Ministre i el Viceprimer Ministre han tractat la qüestió sense aportar cap resposata coherent” deia l’Irish Times (40) I si els republicans tenien raó en rebutjar Sunningdale, evidentment hi ha poca justificació per a que acceptaren els acords de Belfast i St Andrew.

Com va dir Bernadette Sands-McKevitt parlant del seu germà: “Bobby no va morir per unes institucions transfrontereres amb poders executius. No va morir perquè els nacionalistes foren ciutadans britànics iguals dins de l’estat d’Irlanda del Nord” (41). Els oponents al procés de pau com ella han sigut vilificats. No obstant, oponents no són “dissidents” ja que no dissenteixen dels principis centrals del republicanisme, no són amants de la guerra com sovint se’ls presenta. No estan en contra de la pau, sinó del procés. Volen la pau, però no una pau a qualsevol preu; i per totes les raons anteriors, l’actual procés no pot portar una pau amb justícia.

Els deu anys que han passat des de l’Acord de Belfast, han vist un progrés cap a una Irlanda unida o més aviat un reforçament de la partició i del vet unionista? El professor Roy Foster resumeix la tendència històrica en els seu llibre del 2007 La sort i els irlandesos: una breu història de canvi 1970-2000 quan escriu: “un tema dominant en la història irlandesa dels últims 30 anys del segle XX ha sigut la consolidació del particionisme i la institucionalització del nacionalisme dels 26 comtats”. Després d’anys intentant implementar l’Acord de Belfast, l’Acord de St Andrew va entrar en escena el 13 d’octubre de 2006. L’essència de les propostes de l’Acord era que el moviment Provisional acceptara obertament els sistemes judicial i de policia, i que el DUP acceptara compartir el poder amb ells amb un Primer Ministre del DUP i un Viceprimer Ministre Provisional en el govern autonòmic. Segons un document del DUP, l’Acord de St Andrew incopora canvis fonamentals a l’Acord de Belfast i ofereix un paquet indubtablement millor des d’una perspectiva unionista comparat amb l’Acord de 1998. Garanteix:
*Que els unionistes fixen l’agenda
*El vet del DUP sobre totes les desicions rellevants
*El vet del DUP sobre totes les relacions transfrontereres
*Que els republicans facen els primers passos cap al compromís
*Suport republicà a la policia, el sistema judicial, i la legislació britànica
*Que no hi haja un ministre de justícia i interior del Sinn Féin (42)
Per al lideratge del Sinn Féin, el tema més polèmic de l’Acord de St Andrew va ser el compromís de recolzar el PSNI (Police Service for Northern Ireland), MI5 (servei d’intel•legència britànic) i el sistema judicial. El 28 de gener del 2007, un congrés del Sinn Féin va prendre la decisió ‘històrica’ de donar suport al PSNI i al sitema penal; nomenar representants del partit per a la Policing Board i per als District Policing Partnership Boards ; i animar activament a tothom de la comunitat a cooperar plenament amb els serveis policials per a fer front al crim en totes les àrees; i donar suport actiu a totes les institucions de la justícia penal. Pel que fa a les esperances del Sinn Féin de controlar algun dia el ministeri de justícia, la transferència de la ‘intel•ligència antiterrorista’ de la policia a l’MI5 significa que acutalment qualsevol ministre de justícia no tindrà control efectiu sobre les operacions antiterroristes a Irlanda del Nord. El Sinn Féin és còmplice de l’estat britànic en amagar el fet que a l’MI5 se li ha donat un paper més important al Nord per a poder tindre el control total sobre tota la intel•ligència antiterrorista sense cap control o responsabilitat exterior. Mark Durkan, de l’SDLP, apunta amb raó que l’agenda del Provisionals està de fet permetent que el govern britànic tire enrere en el tema de la policia. Amb les reformes Patten l’PSNI està obligat per llei a obrir els seus arxius al Defensor del Poble en qualsevol investigació, mentre que amb el tracte Blair-Adams, el Defensor del Poble no podrà investigar a l’MI5. (43) El 26 de març del 2007 el DUP i el Sinn Féin Provisional finalment van acordar compartir el poder. Segons Ian Paisley, “El dilluns 26 de març va ser el dia de la gran victòria per a la gent unionista d’Irlanda del Nord. Va ser el dia en què el republicanisme va acceptar la força de l’unionisrme; va ser el dia en què el republicanisme irlandès va acceptar les nostres demandes. Va ser el dia en què l’unionisme va assegurar el seu futur”. Paisley diu que el DUP va fer que el Sinn Féin se n’adonara que “era la fi del republicanisme”, “El 8 de maig Gerry Adams seurà en la nostra Assemblea- una institució britànica de l’estat britànic. Farà un jurament de recolzament a la policia, l’imperi de la llei i la justícia britànica…L’IRA per fi ha sigut expulsada de la política d’aquesta província. El DUP assegurarà que no torne mai”. Va concloure dient que el DUP té el control: “El unionistes escrivim l’agenda, dictem el camí del canvi i controlem les condicions de govern” (44) Això és perquè els unionistes tenen el vet efectiu sobre les polítiques dels Provisionals, incloent la possible abolició del ’11-plus’ , en el nou executiu compartit, d’acrod amb un expert en temes constitucionals. Rick Wilford, professor de polítiques a Queen’s University, diu que els canvis introduïts respecte l’Acord de Divendres Sant per l’Acord de St Andrew signifiquen que els unionistes tenen capacitat de boicotejar les polítiques que no els agrades, com per exemple qualsevol intent d’enfortir les institucions nord-sud.“Sota les noves normes, si almenys tres ministres de l’executiu presenten objeccions a les propostes d’un ministre en un departament concret, tenen el dret de portar aquell tema a l’assemblea general”. Per tant, si Catriona Ruane vol abolir el “11-plus” n’hi ha prou amb tres ministres unionistes per a vetar la proposta i portar-la a l’Assemblea. El parlamentari del DUP per Lagan Valley, Jeffrey Donaldson, deia “Qualsevol cosa que els unionistes o algun altre partit trobe inacceptable es portarà a l’Assemblea. Encara que es necessita suport de les dues comunitats, els unionistes tenen majoria i tindran el vet final” (45)

El taló d’Aquil•les de l’assentament actual és que l’ofuscació- o “ambigüitat creativa” com sovint l’anomenen- ha sigut central al procés de pau. El professor Ray Foster escriu que “els britànics va aprendre la ingenuïtat lingüística molt ràpid; Orwell hauria apreciat la manera com una ‘Irlanda acordada’ va resultar en tot el contrari a una ‘Irlanda unida’, mentre que el ‘poder compartit’ va acabar significant ‘esferes separades’, no reconciliació” (46). Com ens recorda Jim Gibney: “Si hi ha una gran lliçó que es desrpen del procés de pau…és que paraules com ‘certesa’i ‘claretat’ no formen part del lèxic creatiu que la resolució de conflictes necessita per a tindre èxit…dóna’m el llenguatge de l’ambigüitat…li ha ficat oli al motor del procés de pau. Hi ho farà per molt de temps” (47) O com diu Bernadette Devlin McAliskey de manera més aspra, la pau s’ha comprat amb “el perjuri, el frau, la corrupció, la trampa i la mentida” (48). Aquesta és probablement una de les raons per les que el professr Paul Bew es pregunta si l’Acord de St Andrew i la restauració de l’autonomia són un “model per a la pau mundial o un pacte Hitler-Stalin, a l’estil Ulster” (49). Malgrat tota l’atenció al voltant de l’Acord de St Andrew i el poder compartit “continua havent-hi una fractura en la manera d’interpretar-lo per part de les dues comunitats que és suficientment profunda com per a trencar-lo” (50). Per als nacionalistes i els Provisonals, se suposa que estem en una transició cap a una Irlanda unida. Per als unionistes, se suposa que es garanteix el lloc del sis comtats dins del Regne Unit i els dóna un poder de vet últim. Els dos no poden tindre raó alhora i per tant és bastant probable que el procés genere més inestabilitat. Aquesta falla fonamental hauria de crear l’espai per al desenvolupament d’una alternativa política.

Liam O Ruairc

NOTES
(1) Entrevista de Nick Stadlen a Gerry Adams, 12 Setembre 2007. Versió Audio i transcripció en dues parts: politics.guardian.co.uk/podcasts/story/0,,2166144,00.html Si no s’indica el contrari, totes les declaracions de Gerry Adams provenen d’aquesta entrevista
(2) Anthony McIntyre, Why Stormont reminded me of Animal Farm, Sunday Tribune, 12 Abril 1998
(3) David Trimble, Ulster's Lesson for the Middle East: don't indulge extremists, The Guardian, 25 Octubre 2007
(4) Alastair Campbell, The Blair Years, (London: Hutchinson, 2007) pp.252, 265
(5) Text complet: cain.ulst.ac.uk/events/peace/docs/nio26398.htm
(6) Ed Moloney, A Secret History of the IRA, London: Allen Lane The Penguin Press, segona edició revisada, 2007 pp.480-483 i Adams has prepared ground for historic ardfheis decision, The Irish Times, Gener 2007
(7) Blair's Dawn Call kept the heat on Trimble, Sunday Times, 4 Juliol 1999
(8) Danny Morrison, The war is over…Now we must look for the future, The Guardian, 11 Maig 1998
(9) Anthony McIntyre, We, the IRA, have failed, The Guardian 22 Maig1998
(10) A moment in history, APRN 25 Novembre 1999
(11) Gerry Ruddy, "The Good Friday Agreement –revisited" a Models of Governance: The Good Friday Agreement and Beyond, Coiste na n-Iarchimi, Belfast, 2003. Agnes Maillot s’equivoca per tant quan escriu que, per als Republicans 'compromís és igual a traïció'. Agnes Maillot, New Sinn Fein: Irish republicanism in the twenty-first century (London and New York: Routledge, 2005), p.174
(12) Danny Morrison, Stretching Republicans Too far, The Guardian, 13 Juliol 1999
(13) Danny Morrison, Get on with the business of peace, The Guardian, 14 Octubre 2002
(14) Anthony McIntyre, Britain -the sovereign power, rwg.phoblacht.net/mackersarchieve13.html
(15) Paul Bew, The Making and Remaking of the Good Friday Agreement (Dublin: The Liffey Press, 2007) pp. 28, 100
(16) Bew, p. 61
(17) Eamonn McCann, Historical Handshakes do not reflect street-level reality, Sunday Business Post, 8 Abril 2007
(18) Per exemple, Mitchel Mc Laughlin, Towards 2016 - A United Ireland, APRN 22 August 2002
(19) 'Preparing for a new phase of the struggle': Comunicat Presidecial de Gerry Adams, APRN 23 Abril 1998
(20) Resolució número 1, ponència de l’executiu per al Congrés del Sinn Fein del 1998, suplement especial del APRN 7 Maig 1998
(21) B. Hadfield, The Belfast Agreement, Sovereignty and the State of the Union, Public Law, volum 15, Hivern 1998, p.615
(22) Bew, p.12
(23) Bew, p.27
(24) Discurs del Primer Ministre Tony Blair a la Royal Ulster Agricultural Show, Divendres 16 Maig 1997, www.numberten.gov.uk/output/Page948.asp
(25) Ian Paisley, 'Today we have begun to plant and we await the harvest', Newsletter, 9 Maig 2007
(26) Peter Robinson, The Big Man was right, Belfast Telegraph 20 Abril 2007
(27) UVF Stands Down: the statement in full, The Irish News 4 Maig 2007
(28) Rosie Cowan, Census hits republican hopes, The Guardian, 20 Desembre 2002
(29) Cfr. Malachi O Doherty, Breeding schemes, The Guardian, 13 Abril 2001, refutació a la base teòrica de l’argument demogràfic, i Rosie Cowan, Census hits republican hopes, The Guardian, 20 Desembre 2002, refutació empírica de les dades en què aquest argument es basa.
(30) Stephen Dempster, United Ireland is off the table for 25 years, The Newsletter, 29 Juny 2007
(31) Liam Clarke meets Peter Hain -Man with a north-south plan, Sunday Times, 15 gener 2006
(32) Ray O Hanlon, An all-island economy: It's Hain's way or the highway for North pols, The Irish Echo, 2-8 Agost 2006
(33) Ed Moloney, Mansergh doubts the GFA will lead to unity, Sunday Tribune, 1 Octubre 2000. El comentarista nacionalista Brian Feeney indica que no només hi ha reticències per part del funcionariat irandès pel que fa a les institucions a nivell de tota Irlanda, sinó que la diferència entre ara I 1974 o 1986 és que els polítics irlandesos també són escèptics. (Brian Feeney, Ministers have lost interest in north-south links, The Irish News, 13 Setembre 2006)
(34) Frank Millar, Is there enough time to revive the Agreement? The Irish Times, 15 Abril 2000
(35) John Hume, Grasping chance for better future, The Irish Times, 8 Maig 2007
(36) Seamus McKinney, Hume regrets talks didn't happen at Sunningdale, Irish News, 27 Març 2007
(37) Editorial, Sunningdale for Slow Learners, Sunday Independent, 1 Abril 2007
(38) Austin Currie, All Hell Will Break Loose, Dublin: O Brien Press, 2004, pp.430-434
(39) William Graham, Why did it take 3500 killings? asks Ahern, Irish News 8 Maig 2007
(40) Gerry Moriarty, Day of 'history without drama' goes as planned, The Irish Times, 9 Maig 2007
(41) Suzanne Breen, Sister of hunger-striker denounces peace process as deception, The Irish Times, 8 gener 1998
(42) Octaveta del DUP St Andrews Agreement/Devolution Consultation: Your Verdict -What is it to be?
(43) SDLP, The Truth About MI5: what they don't want you to know, www.sdlp.ie/documents/MI5Truth-jan07.doc
(44) Ian Paisley, We can lay the foundations for a better future, Newsletter, 31 Març 2007
(45) Henry McDonald, Unionists will hold vote veto, The Observer, 6 Maig 2007
(46) Roy Foster, Partnership of Loss, London Review of Books, 13 Desembre 2007
(47) Jim Gibney, Ambiguity: Oiling wheels of progress, An Phoblacht/Republican News, 17 Abril 2003
(48) Lorna Siggins, Peace in NI bough by 'fraud and lying', says McAliskey, Irish Times, 30 Abril 2007
(49) Bew, p140
(50) Eric Waugh, One big question remains: why does the IRA still exist? The Belfast Telegraph 16 Març 2007

3.-LA PROVÍNCIA DE LA INSETABILITAT PERMANENT ES "NORMALITZA"

El 7 de març, l’electorat dels Sis Comtats acudiren a les urnes per a elegir els 108 membres de l’assemblea legislativa (MLAs). Aquestes eleccions eren inusuals en el sentit que als votants se’ls demanava que elegiren els representants d’una institució autonòmica amb una futura existència condicionada per l’aprovació del Democratic Unionist Party d’Ian Paisley- cosa que encara en aquests moments està lluny de garantida. Els governs de Londres i Dublin estan intentant ressucitar l’assemblea d’Stormont i construir un govern de poder compartit “per a fixar les fites que ja s’han aconseguit i per aportar la base per a l’estabilitat a llarg termini” i per tant per a normalitzar el domini britànic sobre Irlanda. Els dos primers ministres treballen dur per a aconseguir una ruptura- Blair perquè es retira aquest any i vol quedar en la història com aquell que “va portar la pau a Irlanda” enlloc de la guerra a Iraq; Ahern perquè té unes eleccions ajustades abans de l’estiu. La comunitat empresarial també argumenta que Irlanda del Nord necessita el seu propi govern estable per a fer les seues empreses i la seua gent més competitives en l’escenari mundial. Frank Bryan, president de la branca de l’Ulster de l’Insitut de Directors declarava: “Irlanda del Nord es troba ara amb l’oportunitat de transforar Stormont d’un pati d’escola en un govern de veritat- i si els nostres líders polítics busquen la clau per a un futur millor, deixeu-me oferir-los aquesta simple anàlisi: és l’economia, idiota. Si Irlanda del Nord competeix per a guanyar noves inversions vitals i obrir nous mercats mundials, unes institucions polítiques estables en són el prerequisit.

El resultat va ser el triomf del DUP i una espectacular derrota de l’Ulster Unionist Party. El DUP ara té 36 diputats- un increment de sis des de les eleccions del 2003. Per contra, l’UUP només n’ha aconseguit 18- una pèrdua de nou. En la seua campanya, el DUP presumia d’aver aconseguit que: “els unionistes fixen l’agenda política”, “el vet del DUP sobre tota decisió fonamental”, incloent les “relacions transfrontereres”, i el que ells anomenen “que els republicans hagen cedit abans”, i el seu “suport a la policia, el sistema judicial i el domini de la llei britànica”. I prometia “un executiu dominat pels unionistes” i un primer ministre unionista, i que mantindrien “els republicans sota pressió”. També prometia una autonomia real “ que significarà que el partit serà capaç d’aturar legislació com l’Acta de la Llengua Irlandesa”. Segons Henry McDonald, en declaracions al diari The Observer, el gran increment de vots al DUP enforteix l’unionisme: “Durant més d’una dècada, una de les ironies permanents del procés de pau irlandès era la incapacitat de l’unionisme de comprendre la seua pròpia força…Tant l’Acord de Divendres Sant del 1998, com més tard l’Acord de St Andrew, estan basats en el principi de consentiment. Això és, que no pot haver-hi cap canvi en l’estatus constitucional d’Irlanda del Nord sense la veu de la majoria: és a dir, dels unionistes. “Els republicans li solien dir a això ‘el vet unionista’, denunciant-lo com a manteniment antidemocràtic de la partició per part d’una minoria nacional de l’illa. Ara, la mateixa gent que abans s’oposava tan fermament al prinicipi de consentiment, el Sinn Féin, l’accepten. Estem davant d’un històric gir de 360 graus per part del moviment republicà, impossible de negar amb cap quantitat de gimnàstica verbal o sobre-èmfasi en les relativament dèbils institucions transfrontereres”

“La derrota de les eleccions a l’assemblea de la setmana passada també ens deixen un unionisme més fort. Els unionsites ara controlen la majoria dels ministeris si el DUP decideix entrar a formar part de la coalició de poder compartit amb els nacionalistes, incloent-hi el Sinn Féin. Tindran sis carteres, comparat amb les quatre dels nacionalistes. I acceptant l’oferta de Peter Hain de reinstaurar l’autonomia, Paisley també preserva, entre altres coses, la selecció acadèmica. Les classes mitges unionistes estan particularment orgulloses de les famoses escoles de primera categoria del Nord d’Irlanda; el DUP està a prop de salvar-les i d’adjudicar-se el tanto”. Amb el seu increment electoral, per tant, el DUP és probable que impose termes encara més humiliants als Provisionals. Per la part nacionalista, el Sinn Féin Provisional va augmentar el seu percentatge de vot, amb 28 parlamentaris- un increment de quatre escons respecte el 2003. El seu rival, el Social Democratic and Labour Party, continua la seua davallada, perdent dos escons i tornant als 16 diputats.

Però, malgrat que l’augment de vots al DUP enforteix l’unionisme, no es pot dir el mateix del republicanisme: “Com més es converteix el Sinn Féin en una força electoral efectiva, més impotent es fa com a força ideològica. Cada acord amb Tony Blair legitima la presència britànica a Irlanda del Nord. Cada concessió que s’assegura, que millora les condicions econòmiques i socials dels catòlics de base de l’Ulster, resta força a l’argument que només amb la reunificació irlandesa aquests interessos materials es poden realitzar. Amb cada pas que l’Ulster fa cap a esdevindre una ‘societat normal’, allò que el Sinn Féin enten com a un ‘acomodament intern’ s’atrinxera més profundament. “Aquestes són les perspectives del republicanisme. Un nombre cada cop més gran de nacionalistes, tant al nord com al sud, votaran al Sinn Féin- però més perquè el consideraran el millor vehicle per a representar-los en una Irlanda dividida que no pel seu suport a una d’unida.

Tampoc importarà gaire si els catòlics superen un dia en nombre als protestants de l’Ulster. Fins i tot en els punts més àlgids del conflicte un important percentatge de catòlics preferia l’estatus quo abans que els canvis de la unificació”. O, com diu Anthony McIntyre, “Proclamar que avui hi ha més republicans a Irlanda per la força electoral del Sinn Féin és tan ridícul com proclamar que hi ha més socialistes a Gran Bretanya pel suport electoral al Partit Laborista. El laborisme és tan socialista com republicà ho és el Sinn Féin”. Res no ho il•lustra millor que el fet que si es produeix l’executiu compartit el Sinn Féin passarà a la història com el partit que va posar a Paisley al poder!

Els grans perdedors de les eleccions són els republicans tradicionals. Per primera vegada, sis candidats es presentaven pel Sinn Féin Republicà, que va aconseguir una mitjana de l’1% de vots de primera preferència en les circumscripcions en què es presentaven. Altres vots d’oposició van anar a parar a aventures obreristes que ignoraven la qüestió nacional. El candidat de People Before Profit (El poble abans que els beneficis) per a l’Oest de Belfast va aconseguir més de 7.000 vots comparat amb 437 per al Sinn Féin Republicà. A Derry, Eamonn McCann rebia més de 2.000 vots, comparat amb els 1.789 que aconseguia la candidata Republicana Socialista Independent Peggy O’Hara. El fet que les polítiques opositores es redueixen al que Connolly anomenava “socialisme de gas i aigua” és un indicador de l’èxit de la normalització el nord.
El que sorpren de la campanya electoral és que, contràriament a les proclamacions mediàtiques que la calificaven d’històrica, ha sigut una de les més fluixes de la memòria viva. A finals de febrer l’Irish Times deia: “La campanya electoral que hauria d’estar en aquests moment arribant a un punt àlgid, de fet s’ha convertit en una de les més fluixes de la història recent…cap ni un nou tema ha sorgit en les últimes setmanes que tinguera el potencial de capturar la imaginació d’un públic més ampli”. Només un 63% de l’electorat es va molestar a votar- una participació inferior a la del 1998 i 2003. L’editor polític de la BBC d’Irlanda del Nord afirmava que no hi ha havia hagut mai una campanya electoral tan avorrida. També, de manera significativa, “la qüestió de la frontera- durant tant de temps l´únic tema que importava, ha desaparegut per primera vegada de l’agenda electoral”.“La politica sembla que ara consisteix en quant de pressupost addicional poden aconseguir els líder polítics per part del tresor…una nova política basada en mantega, no pistoles, a l’Ulster és una gran millora”.

Aquests dos fets demostren l’èxit de la política de l’Estat britànic per a la normalització: “El resultat és una espècie d’hiper-normalitat, en què no hi pot haver cap desacord real perquè tothom acabarà en el mateix bàndol, governant junts. Això significa que Irlanda del Nord està a punt de saltar d’una guerra civil a un consens mullat, sense haver passat mai per una política democràtica d’adversaris.” Això es deu a que tots els partits elegits per a l’assemblea d’Stormont comparteixen la mateixa agenda neo-liberal: “L’objectiu original del Sinn Féin, una república socialista de 32 comtats, ara s’apareix més a prop d’una monarquia capitalista de sis comtats. Aquells que incloïen el ‘labour’ al Socialist Democratic and Labour Party, ja fa molt que no hi són…La influència cristiana del DUP el podria haver portat a oposar-se a les injustícies socials més òbvies. Però la pobresa mai retorçarà els creients tant com l’homosexualitat. L’UUP sempre ha sigut capitalista sense complexos. Es va oposar a la introducció de l’estat del benestar en el nord”(13). Fins i tot pitjor, si ens ho mirem des del Regne Unit, amb la defensa d’una taxa impositiva del 17.5% per a tota Irlanda, “el Sinn Féin se situa lleugerament a la dreta del Partit Conservador i la Confederació de la Indústria Britànica en demanar una reducció impositiva per al Nord” (14)

Se suposa que el DUP i el moviment Provisional arribaran a un acord, seguit del restabliment d’un govern autonòmic compartit el 26 de març. El govern britànic els ha advertit que l’elecció és entre autonomia o dissolució, cosa que col•loca al DUP entre dos imperatius: “Els terminis polítics no s’han complert a Irlanda del Nord. I, en el passat, els republicans sovint no van poder estar a l’alçada de les circumstàncies. Aquesta vegada, les coses són diferents. L’IRA s’ha desarmat i el Sinn Féin, en paraules de Martin McGuinness, ha declarat el seu suport absolut al PSNI (Servei policial per a Irlanda del Nord)”. El partit vol desesperadament entrar en el govern. Però el DUP sembla disposat a imposar un període de quarentena política. Res més que ritual i humiliació es poden servir amb una estratègia com aquesta” (15)
Per una banda, la humiliació ritual dels nacionalistes ha estat central en l’agenda del DUP. Però per una altra banda, com diu Dean Godson, el més expert analista de les política unionista, l’agenda de Paisley sempre s’ha basat en el seu poder personal, que el pot motivar a garantir un acord amb els Provisionals abans del 26 de març. (16).

Per acabar, dediquem unes paraules a Ed Moloney, que va fer una anàlisi fa sis mesos que és ara més rellevant que mai: “ Mentre escric això, el procés de pau, que començà amb la primera treva del 1994, ha durat gairebé el triple que la Primera Guerra Mundial, gairebé el doble que la Segona Guerra Mundial, i pràcticament tant com la participació americana en la Guerra de Vietnam. No només és el procés de pau d’Irlanda del Nord un dels més llargs en la història de la humanitat, sinó que l’estabilitat politica que prometia està més lluny que mai, i al final l’extremisme ha triomfat. “La confiança de l’unionisme moderat en el procés d’ha evaporat, i els protestants han passat a recolzar un partit amb un líder fundador i etern que combina els pitjors elements religiosos i l’extremisme polític- una persona que va fundar la seua carrera sobre el racisme, la divisió, la por i el conflicte i que compta amb un aparell ple de persones amb el cap buit i que es comporten com a fidels matons. “La majoria de nacionalistes recolzen a un partit que està desfet moralment, amb líders que menteixen sense vergonya i que han estat acusats dels pecats més menyspreables- des de fer desapareixer una mare vídua fins a provocar les morts dels camarades de la vaga de fam- per tal de fer avançar les seues pròpies ambicions polítiques. Tots dos s’han aprofitat de la divisió de les comunitats, avivades per un procés de pau que sembla que no s’acabarà mai, animat per dos governs liderats per persones que es comporten com si els importara menys el tipus de societat que estan constibuint a crear que el seu propi lloc en els llibres d’història. “El fracàs del procés de pau per a portar l’estabilitat política ha sigut fonamental per a la prosperitat política del Sinn Féin i el DUP. Els patrons s’han repetit continuadament, per a benefici dels dos”. (17)

Liam O Ruairc (publicat originalment al Weekly Worker www.cpgb.org.uk/worker/664/ireland.htm)

Disculpeu però calia afegir que la xerrada també anirà a càrrec d´ex-presos polítics irlandesos.

Gràcies,

Us hi esperem!