Indymedia La Plana: Centre de mitjans independentRecuperem el primer de Maig
L'origen del Primer de Maig com dia dels treballadors i les treballadores es remonta a 1886, quan en eixa mateixa data es produeix una vaga massiva de 340.000 treballadors i treballadores en Estats Units en demanda de la jornada de vuit hores. En Chicago 80.000 treballadors secunden l'aturada. El dilluns següent la policia dispara contra els vaguistes de la fàbrica de segadores McCornik, matant a sis d'ells. Les manifestacions de protesta del dia següent foren dissoltes per la policia. En la confusió del moment una bomba es llençada a les línies de la policia, matant immediatament a un d'ells i ferint-ne de gravetat a altres set. Les autoritats ràpidament acusen als anarquistes, qui eren part destacada del moviment per la jornada de les vuit hores en Chicago. Després d'un judici que va ser una farsa, amb un jurat compost per empresaris, els seus secretaris, i familiars del policia mort, es declara culpables a vuit anarquistes. Quatre d'ells moren penjats, altres tres van passar molts anys en la presó i un altre es suïcida abans de que s'execute la sentència.
Després es va demostrar que la bomba havia sigut llençada per un agitador de la policia, però des d'un principi era evident que l'objectiu del muntatge era culpabilitzar al moviment anarquista per desacreditar el moviment per la jornada de 8 hores. Degut a la protesta internacional, el primer de maig fou establert per la Federació del Treball Nord-americana com un dia internacional de solidaritat i protesta.
El condemnat a mort Adolf Fischer va declarar en el judici: “en totes les èpoques, quan la situació del poble ha arribat a un punt on una gran part es queixa de les injustícies existents, la classe posseïdora respon que les queixes no tenen fonament, i atribueix el descontent a la influència d'ambiciosos agitadors. La història es repeteix. Al llarg del temps els poderosos han cregut que que les idees de progrés s'abandonarien amb la supressió d'alguns agitadors; avui la burgesia creu detenir el moviment de les reivindicacions proletàries per el sacrifici d'alguns dels seus defensors . Però malgrat els obstacles que s'oposen el progrés pareguen insuperables, sempre han siguts vençuts i aquesta vegada no constituiran una excepció a la regla. Aquest veredicte és un cop mortal a la llibertat de premsa, a la llibertat de pensament, a la llibertat de paraula en aquest país. El poble en prendrà nota. Si m'han de penjar per professar idees anarquistes, per el meu amor a la llibertat, a la igualtat i a la fraternitat, aleshores no tinc res a objectar. Si la mort es la pena correlativa a la nostra fervorosa passió per la llibertat de l'espècie humana, aleshores, vos dic ben alt, disposeu de la meua vida”
enllaços relacionats:
